Cada dia agafo l’autopista per anar a treballar, i com que el cotxe té finestres amb vidres transparents, em fixo amb els arbres de fulla perenne i de fulla caduca.
I ho faig perquè m’identifico amb els arbres de la segona categoria, els caducs. Quedo caducada cada poc temps, i uns motius molt profunds m’obliguen a posar-me al dia amb promptitud. És a dir, moure totes les meves branques per treure-hi la fullaraca, aguantar el disgust de les fulles que ja totes grogues i amarronades s’escampen pel terra i mimar extremadament el meu tronc, que obligat per les circumstàncies, queda tot empal·lidit i ressecós pels freds de l’hivern. Una tasca extremadament complicada.
Els passos que segueixo són els següents:
Primer dono sentència de mort.
Les campanes de Santa Maria m’ajuden a anunciar la bona nova. Ressonen dins dels meus conductes auditius i escampen la vibració a totes les cèl·lules. És un ressò tan fi i delicat, que m’estremeixo quan el recordo; les notes són tristíssimes, però dintre seu hi descansa una esperança cega, incapaç de contradir.
Els gemecs del gos del meu veí també participa en l’escampada general. L’escolto amb obediència i respecte, tot i que de bona gana li demanaria educadament que fes el favor de callar.
Després perdono la meva gosadia.
No és gens agradable escoltar les queixes: “ Que per què, que si era o no necessari, que pietat....”Jo ja sé que és injust, però com que sóc una botxina pagada per Nostre Senyor, em poso taps a les orelles i deixo passar el temporal per instal·lar-me en una illa en calma.
I finalment, permeto que neixi l’endemà
No sense abans escombrar les llàgrimes i els malentesos de totes aquelles fulles ja inexistents, que van lluitar en el seu dia per unes idees i uns somnis que pertanyien a d’altres temps i que va costar tant que algú se’n fes càrrec.
Jovita Pigem
Imagen Mariblanca
